"L'única droga que no et mata —encara que et faci emmalaltir—, l'únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l'únic amor que no fa fàstic és la bona literatura. Plaers solitaris, vicis compartits. El lector/lectora posseeix les paraules i desafia la finitud, accepta la sordidesa i la bellesa perquè tot és u i, sobretot, recorda perquè abans algú ha recordat. Si hi ha un acte d'amor, aquest és la memòria [...]. Cal recordar, cal evocar, no hi ha art més temporal que la literatura. Podem emmalaltir amb el record però potser, al final del llarg i lent procés de l'escriptura, descobrirem que hi ha alguna cosa, que hi ha algú, a l'altra banda, que encara batega, que encara existeix."
(Montserrat Roig. Diga'm que m'estimes encara que sigui mentida)
aquest escrit és una descripció de l'acte de llegir descrit d'una manera poètica i pel meu gust una mica "cursi"
ResponEliminaTrobo un text que esta be, pero pel meu gust molt exegerat,et pot agrada llegi i disfruta, pero aixo que et faci perdre el sentit.... etc ho trobo exagerat. suposo que no entenc la literatura.
ResponEliminaNo entenc la literatura.
ResponEliminaJacinta
la passió per la literatura en aquest nivell només la pot sentir realment una persona que viu amb i per ella.
ResponEliminaEs una decripcío de la literatura una mica extremista
ResponEliminaLOLA
tens que estar molt concentrada per entendre
ResponEliminatot aixó i jo avui como que no